(foto Mallol-flickr)No he anat a la Fira i no obstant he vixcut els Nadals en una montanya russa, desijant que acabara el trayecte. Les mateixes sensacions agredolces de sempre, adobades de cims i abismes.
El dia de Reixos, no obstant, sempre m'ha paregut, no obstant, un dels epicentres de l'esperança en que les coses poden ser, en general, distintes; una de les constatacions de que la màgia existix; de que la fe mou montanyes. Ya pentine alguna cana i em clareja la teulada, pero continue creent en els Reixos, cegament. Mon fill diu que soc un flipat, pero yo crec. Com crec que quan alguna cosa es desija ferma, decidida, consistentment, a voltes, succeïx, per més que parega impossible.
En la mirada ilusionada d'un chiquet durant la nit de Reixos perviu el nostre ancestral anhel d'ensomiar, eixe anhel que mai la vida ens hauria d'haver furtat, que mai hauríem d'haver de recordar en nostàlgia, en vore als més menuts eixa nit. A mi, no me l'ha furtat. Crec i ensomie. I a voltes els Reixos em duen lo que més desige. Com enguany. Quan ya estava ressignat a abraçar el carbó, em va aplegar un regal embolicat en fina pluja i carrers de la ciutat vella.
Gràcies als Reixos i gràcies a mon pare, que m'ensenyà a creure en ells en una fe sense mida.
· · ·
I del Cabanyal, ¡ai!, ya parlem un atre dia. De moment vagen llegint l'extraordinari post de Masclet sobre el tema ací o la més que llúcida interpretació política dels fets de Tur —abans dels últims i lamentables acontenyiments— per a L'Informatiu ací. També la visió de la Comtessa ací.
2 commenti:
"Quan ya estava ressignat a abraçar el carbó, em va aplegar un regal embolicat en fina pluja i carrers de la ciutat vella".
És un plaer i un honor habitar la mateixa ciutat que vosté, la mateixa on li passen eixes coses i on de tant en tant vé per ací a contar-les d´eixa manera.
Yo també crec en els Reixos, i eixa ilusió no em la llevaran mai, a pesar d'estar prop de complir els 39 anys
Posta un commento