¿Per qué no s'acaba la crisis en Espanya?¿Per qué almenys no comencen a vore's síntomes d'alegria econòmica quan fa temps que la conjuntura i les circumstàncies que ens abocaren ad ella han començat a canviar?
Perque el gran capital espanyol ha decidit que no s'acabarà fins que caiga el govern del PSOE. Ells i no Rajoy, quan guanye, seran els que capgiraran esta situació. Ells guanyaran més diners i més poder que mai. El PSOE els ha fet el treball brut i el PP governarà per ad ells.
I l'immensa majoria dels treballadors aplaudiran la fi de la crisis.
Aixina és esta democràcia neocapitalista. ¿Democràcia?
3.11.10
28.10.10
25.10.10
7.10.10
Autoestereotips
El dissabte vaig tindre ocasió d'experimentar fins a quin punt l'autoestereotip que tots tenim de nosatres mateixos coincidix en la percepció que els atres tenen. Hi ha poques voltes en que es donen les circumstàncies per a que açò passe. I quan succeix provoca perplexitat… i inclús hilaritat.
Aspectes teus que consideraves defectes a corregir són a sovint els punts d'atracció que et lliguen en algunes persones. Les virtuts, per contra, poden ser només punt de desencontre.
Tens la seducció posada a on no l'imaginaves i lo que pensaves que n'hi havia en el seu lloc només provoca irritació i desinterés.
Suponc que és per això que, a voltes, quan ens mirem a l'espill, com si ho férem des d'un viage astral, un ariçó nos recorre el bascoll i li preguntem al tio d'enfront: ¿I tu qui colló eres?
PS L'hilaritat també me la provoquen aquells que afirmen en vehemència: sé qui soc, d'on vinc i a on vaig. Com sol passar, eixos, precisament, no solen saber ni ón tenen la mà dreta ni l'esquerra.
23.9.10
Punt d'inflexió
Res pijor quan la vida t'atabala cada dia en problemes domèstics que obrir més portes. Quan hauries d'arracerar-te del fret i aguardar en paciència que amainaren la pluja i el vent, obris més finestres.
És un desafiament un tant inconscient. De sobte el viage i les portes i les finestres. I la sensació que ya tenies, agreujada, de que el món és plural i divers i la teua vida ha de beure d'ahí i no de les rutines que t'han encarransit el pensament, l'inquietut i quasi, de raspalló, també l'ilusió.
El viage a voltes és plaer, perque tens la sòrt de compartir-lo en persones que, de per si, ya fan especials les coses més senzilles. I molt més les que, per desconegudes encara, pareixen especials i inclús podrien ser-ho.
Pero sempre és un sacsó per a la pròpia consciència. Un avís que t'ha d'endreçar els camins que transites. El viage —a una ciutat de la que eres incapaç de recordar més de tres noms de carrers—, et sugerix un mapa de sensacions, decisions i vivències que et renovella i a l'hora excita tot allò que duyes dins. Lo bo i lo roïn.
El viage et sugerix mapes, pero també pot ser un espill en el qual et reflexes en sorpresa i temor, preguntant-te ¿Qué estic fent?
La ciutat té un nom. El nom és intrascendent. No per a mí. La ciutat es diu punt d'inflexió. O això o l'espill. I en l'espill no m'agrada lo que veig.
9.9.10
El poder del perro
El verano tiene rituales que hay que mantener sean cuáles sean las circunstancias: engancharse como una mona con un buen tocho es uno de ellos.
Si quieren leer El poder del perro, infórmense en otros blogs que les inciten con la venturas y desventuras de Art Keller, Nora, Callan, los Barrera, las FARC, la CIA, el FBI, los federales y México, mucho México. Drogas, tráfico, poder, amor. Un cóctel batido con maestría. Léanlo. Una obra colosal. Del libro no les digo más.
Sí del poder del perro. El mal que anida, en mayor o menor grado, en cualquier humano, que mengua o crece en función de la rueda de la fortuna. El literaturizable espacio entre los muros del maniqueísmo, del bien y del mal, y cómo las circustancias nos permiten o nos impiden convivir con nosotros mismos y nuestra conciencia. Cómo la felicidad se trunca o aparece con un detalle nimio. Cómo su búsqueda es una quimera sin sentido, donde toda la voluntad se evapora en detrimento de los guiños del destino.
El poder del perro, disfrazado de justa venganza, de ambición, de propósitos nobles, acaba despojándose de abalorios y telas de terciopelo y aparece en el peor momento. Trenes que pasan —y pasan pocos por aquella estación envuelta en sol y polvo— y pasan de largo en nombre de ideales estúpidos, abanderados con la mirada perdida de un can asesino. Vidas entregadas a causas huecas —casi todas lo son si se entrega una vida a ellas— mientras se aleja el tren y se le despide con los ojos idos.
Y el valor de la vida. Tan frágil y insignificante en la selva colombiana, en la frontera mejicana, donde el perro saliva mostrando una dentadura monstruosa. Tan frágil también en Occidente, donde la vida cobra valor en la consulta de un ambulatorio y no con los cañones de una recortada apuntado a la rodilla.
El poder del perro rabioso y cruel que todos llevamos dentro. En Sinaloa o en Almenara. En la mansión de El Sauzal o en la intimidad de una luz encendida a las 4 de la madrugada en una finca de la Calle de la Paz.
El poder del perro.
Don Winsow.
704 págs.
30.8.10
El sac de les renúncies…
Dos personages de ficció que tots hem conegut alguna volta en negre sobre blanc i també en la pròpia vida:
- YAN: El que renuncia a tot i té el rostre tacat per les pigues de la resignació. El motiu de la renúncia? Els que vullgau.
- YIN: El que no renuncia a res i té el rostre tacat per les pigues de l'excés. Motius? Ídem.
No psicoanalisem a cap dels dos. Senzillament els presentem.
A mig camí, el qui perseguix els equilibris. Li diuen YUN.
Yan, Yin i Yun busquen lo mateix, cascú a la seua manera: passar en certa dignitat i felicitat per la vida.
Els tres porten a l'esquena un pesat sac, el de les renúncies.
Yan el porta carregat de renúncies òbvies.
Yin té la sensació de que la seua vida no és més que un vídeojoc irreal i també té sensació de renúncia, la renúncia essencial a coses que imagina trascendentals, que creu que deuen existir i que pensa que mai tindrà a l'abast. Eixes són les seues renúncies, reals o imaginàries.
Yun porta en el sac les claus de totes les portes que ha decidit no obrir, per a evitar previsibles desequilibris, per a poder obrir-ne unes atres.
· · ·
Hui la Comtessa —ahir en realitat— fa anys. No sé quànts. Em té marejat a mi i a tots en eix assunt. Hui em pesa la clau de la porta tancada de Turtagro. És un ser especial i estic orgullós de ser amic seu, encara que a voltes em traga de les casetes i la rinyga com un pare. Deuria haver-la visitada i em dol no haver-ho fet. Un regal humil: esta senzilla paràbola és per a tu.
Iscriviti a:
Post (Atom)