De vez en cuando la vida…

Existix un espai, darrere del teló, en les bambalines, entre els caps de cànem que pugen i baixen les cortines, on tot és real.

No és que el teatret de la vida no ho siga. El patim i el fruïm en la pell i ha acabat per confondre realitat i ficció, perque quan et supura sanc dels pèls dels braços o et broten margarides d'entre els dits de les mans creus fermament que estàs vixquent plenament i t'ariçones.

Pero els que estem ferits per la lletra, en qualsevol dels seus formats, sabem que els llímits són difusos i, a sovint, nos sorprenem ignorant-los per a, més enllà de la raó, poder sentir i fer-ho intensament. Nos deixem engrunsar per l'ignorància perque ens urgix una dosis de benestar.

Unes atres voltes, contades, et sents glatir les palpelles i trobes que t'invaix un vèrtic que és nou. Et pessigues i et claves punches d'una figuera palera i deixes que el cànem de les bambalines t'acarície les galtes i, provant provant, que sí, que sí, que no t'ho pots creure, pero t'està passant a tu, transcorren els dies… i de colp i repent un matí t'alces i et dones conte que ya fas coses que mai imaginares que faries, i veus principis que pensaves inamovibles que tremolen sense que et desplaga.

Un dia et despertes sabent que faràs qualsevol cosa, qualsevol, per a vore-la somriure. Perque el seu somriure franc és lo més real que has vist mai en la teua vida.

I no vols ni sentir parlar d'aquella cançó que t'entusiasmava i que acabava chuplant un pal assentat sobre una carabassa.

Només vols que eixe somriure, i el que se t'ha instalat a tu, boverot, se t'enfeltrixca per a sempre en el cor i en l'ànima. I que eixos siguen els ulls a través dels quals veges el nou món que has descobert, el teu particular atlas de colors.



De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,

y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.

De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.

De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.

De vez en cuando la vida
afina con el pincel:
se nos eriza la piel
y faltan palabras
para nombrar lo que ofrece
a los que saben usarla.

De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza.