Fa 20 anys que tinc 20 anys.

A voltes fa la sensació de que era cert allò que et dien de menut: u és com és tota la vida. Es poden ensajar acoplaments i adpatacions, més o menys conjunturals, pero lo cert és que tens uns patrons que et mouen per la vida, i bàsicament sempre són iguals. Alguns d'ells estan tan interiorisats que l'inèrcia els posa en solfa per tu.

Et dones conte un dia, quan et mires les ungles. Fa molts anys que no te les mossegues, pero mai has deixat de jugar en elles, llevant-te les pelletes, repelant una mossa… I un dia et mires els dits i et dones conte que les ungles estan més prop de ser com quan te les menjaves que al principi de deixar de fer-ho.

Fa molts anys que tractes de dur una alimentació equilibrada i pensaves que havies abastit eixa conquista, pero una nit et trobes sopant embutit orejat que has comprat en l'ilusió de fregir-lo i olorar-lo mentres es frig i quan guardes el pa, en acabar de sopar, t'has trascolat tres quarts de barra. I llavors tractes de recordar quàn fon l'última volta que et sopares només una ensalada.

O la nit. Ai, la nit. De sobte et trobes que estan tocant al timbre secret d'una porta tancada en Russafa. I saps de sobra que et pareixia un lloc detestable i fea més d'una dècada que ni havies pensat en ell, pero estàs fent-te'n una —i ya n'és una més de les que fa anys que decidires que com a molt te'n faries en una nit— mentres els gamells et miren malament i en un brinet de por per si eres un secreta —perque tu no ho saps pero en determinats ambients, pareixes un secreta—.

No canviem per voluntat. Res. Canviem només si hi ha algun imponderable o amenaça suficientment forta per a fer-ho: càncer de pulmó, impotència, colesterol… Els imponderables, les amenaces i els canvis van de la mà. A mida que alvancen els anys.

I quan et dones conte de que ya no eres com abans, no és perque sigues un infidel en els teus principis, senzillament és perque, també sense donar-te conte, un dia et mires a l'espill i veus en estupor i perplexitat la teua primera cana.

El procés de canviar a colps d'amenaça i imponderables és la constatació de la vellea. I de tant en tant, et fas conscient i llavors t'inunda un tel de tristor incògnita.

Perque comprens que no et queda massa energia ni ilusió que regalar al món, en tants canvis com t'has vist obligat a fer, en tanta cosmètica en que has anat posant parches. I només et queda esperar a que, de sobte, també per sorpresa, s'espaien molt més les cridades dels amics —que pensaves que estarien sempre—. I vius pendent de que la dòna un dia, en la veu entretallada, et diga que ya no és com abans i que millor deixar-ho córrer.