Una estranya tristor…

Passa a sovint que les coses tenen desenllaços previsibles i no obstant indesijats. Com passa unes atres voltes que la vida et sorprén en coses que ni podies imaginar. De tant en tant inclús coincidixen lo u i lo atre: la vida et sorprén i toques la mel en la punta dels llavis —i de la llengua—. I la toques. I punt. Com era previsible.

No cal patir a conte. I dia que passa no torna. Pero previndre els desenllaços indesijats et forja una cuiraça damunt del cos que et permet protegir la cova de les maravelles, eixe avenc privat on almagasenes totes les sensacions que t'han fet commoure junt a uns feixos de cabells daurats.

Llavors t'assalta una estranya tristor engalanada de fugacitat. I l'estranya alegria de que eixa mateixa fugacitat, que et posa un poc trist, és la que t'ha permés viure cada minut en intensitat i honestitat.