Arde Roma

No es que Roma fuera el centro del mundo. Es que la Roma de Nerón que ardió durante cinco días era el mundo. Muerte y calamidad. Y miedo en el cuerpo. El miedo a constatar que el terror no conoce fronteras. La capital del Imperio, de Occidente, la eterna Roma hecha un manojo de llamas ingobernables.

11-S. NY. El terror no conoce fronteras. El mismo pavor, dos milenios después.

Arde el mundo. Los meteorólogos no dan crédito. Hablan de magnas catástrofes globales. Los muertos se cuentan por centenares de miles en los rincones más distantes del planeta, la Nasa envía fotos de la nube de humo que invade la atmósfera.

Hasta ahora quien quisiera podía saber qué estaba sucediendo, pero muchos lo evitaban, preferían la venda en los ojos. Ahora el desastre y la calamidad abre todos los informativos.

Se llama cambio climático. Hace años que llama a la puerta. Ahora la está echando abajo.

Sigamos pensando en nuestras pequeñas miserias cotidianas. 

Amollar llastre…

Vaig fent. No vaig tirant. Des de que tinc memòria.

Faig coses de tota classe i condició, en tots els àmbits de la vida, a colp d'estímuls i inquietuts. Moltes coses i a sovint porte un sac massa pesat. Perque no tire res. Conserve tot i no tinc contractat a un archiver que ho organise.

Conserve el ticket d'un restorant, del cine, entrades de concerts, prospectes, tellines i pechines, pedres, vells disquets d'ordenador, notes, apunts, trossos de suro de la Serra Calderona, revistes i diaris, fulls volants i per supost tot allò que la gent normal sol guardar: fotos, llibres… Cada andròmina —fantàstica paraula catalana— em retrotrau una sensació, un sentiment. I m'agrada viure el present i proyectar el futur tenint molt present cada sensació i cada sentiment que m'han fet com soc. Siguen bons o roïns. També ho passe be recreant moments que van lligats a coses que conserve.

Periòdicament el globo renqueja apenes i raspa cimeres perilloses. Cal amollar llastre. Revisar, fer tria, ordenar, conservar per als pròxims tants anys.

Sempre és una activitat pesada que porta dies i dies. Ademés, als que vivim —com bevem— compulsivament, ens fa una sensació estranya d'estació de tren, de coa d'hospital. Pero també fondament catàrtica. Pura serotonina. Buidar la cistella del globo, remontar el vol, deixar-se engrunsar pels vents, ataullar nous paisages, fer-se permeable a noves pluges.

Com la maravellosa olor a tormenta que hui ho invaïa tot.

Pixies 20 anys…

En uns mesos, el 15 de setembre, farà 20 anys del superconcert dels Pixies en Arena Auditòrium davant de vora 5.000 persones, per a presentar el seu LP Bossanova.

La banda bostoniana de Black Francis, Joey Santiago, Kim Deal i Dave Lovering no debutava en terres valencianes aquell dia. Ho havia fet un any abans, el 2 de Juny de 1989, 27 anys just després del primer ascens del Llevant UD a Primera, per a presentar el Doolittle. Apenes una cinquantena de groupies assistírem a aquell concert en Garage. Servidor de vostés era un d'ells, el posseïdor de l'entrada 000002.

Estos dies d'agost, dedicats a ventilar els paperets de la memòria, han reaparegut en les meues mans. Abans de tornar a dormir la sòn dels justs, les he escanejades per a compartir la re-troballa en tots vostés.

La la love you!!!!

[whistle] yeah
i love you
i do
i love you
all i'm saying pretty baby
la la love you don't mean maybe
all i'm saying pretty baby
first base
second base
third base
home run
[whistle] yeah
i love you
i do
i love you
all i'm saying pretty baby
la la love you, don't mean maybe
all i'm saying pretty baby 

Nuuk (Kalaallit Nunaat-Groènlandia).

Una llengua minoritària, el kalaallisut o groenlandenc, que parlen vora 50.000 persones.

Un lloc tranquil en bona qualitat de vida… monacal.

Un mini-estadi de hocquei gel on descarregar adrenalina.

Una bandera nacional ben bonica.

Grans extensions per a relaxar la vista i els sentits.

Bons ports i bons barcos. Bona peixquera.

Un termòmetro més amable de lo que cap imaginar.

Bones conexions en Islàndia, Sant Joan de Terranova, Hàlifax…

Un estat civilisat —Dinamarca—…

Els pròxims 40 anys de canvi climàtic poden trobar-me per allí.

I si s'aventuren a dir-me apocalíptic, no deixen de vore este documental extraordinari: «Home»

http://www.youtube.com/watch?v=SWRHxh6XepM

Dura una hora i mija pero no hi ha que fer "pajarerías" per a vore'l. Està penjat en youtube lliure de drets d'autor.

See you later alligators, in Nuuk…

Parlar per no callar.

Eres profundamente aburrida.Y además fea.

Se lo dice Rickey, el chaval que trapichea con hierba, a Ángela, la amiga rubia y tontita de su novia Jane. Esa rubia y tontita que se la pone dura a Lester, un magistral Kevin Spacey, en American Beauty, de Sam Mendes.

El mundo además de feo, amenaza con convertirse en un lugar más bien aburrido. Nuestro mundo más próximo. Las tertulias de nuestra infancia, en verano, y en el pueblo, a la fresca, nos asombraban por la sabiduría con que los contertulios más humildes, hablaban de cualquier asunto con una lucidez insospechada.

Eso se acabó. Se ha convertido en norma el "parlar per no callar". I qui més parla és qui més ha de callar. Te aburren los informativos y te aburre más aún la burda transmisión de las ideas más reiteradas por los telepredicadores, que suele ser lo más parecido al criterio propio que suelen tener, a la fresca, los tertulianos de nuestro tiempo. Mayores o jóvenes. Con graduado escolar o con carrera universitaria.

Si urdes excusas para encerrarte con un buen libro, abrazado al sopor estival que hace lejos del blablabla, empiezas a ganarte el epíteto de sociópata. Deseas que se vayan, que se callen, para salir, dejarte acariciar por la brisa y llevarte un cigarro a los labios. Se empieza así y se acaba siendo un asesino en serie. Lo dicen en la tele. Eso dicen los contertulios.

Viage i ànsia…

L'exhuberància del seu jardí de Menton pren una veu —cada pètal, cada palma, cada fulla— solemne per a preguntar-li qué se li ha perdut pel món, per qué abandona aquell solaç i espargiment, per qué no continua viajant per les mars del sur conforme ho ha fet sempre, escabussant-se en els 20.000 volums de la seua biblioteca…

Quan calla la veu, a Vicent Blasco Ibáñez, se li apareix el donyet que viu damunt del seu muscle, a la dreta, per a qüestionar-li la mampresa, a ón van ells, a la seua edat, tenint com tenen guanyada la mansuetut i la folgança, qué trauran de destinar sis mesos a circumnavegar el món conegut…

L'ànsia per trobar, l'ànsia per descobrir, l'ànsia per sentir-se viu, immers en els oceans, en contrast en les cultures més antagòniques. Siga el que siga el risc. L'ansia vital.

«La vuelta al mundo de un novelista» de Vicent Blasco Ibáñez. Només el primer capítul és un magnífic tractat sobre viages i lliteratura.

Tabarca

Tabarca és illa plana, pero també es primavera d'hivern, encara que siga estiu, quan el sol darrer del dia la vernissa de taronja i les aones del barco deixen bromeres infinites que l'ancoren a terra.

Tabarca és una verge, per a qui vol trobar-la, encara que siga un dissabte de juliol. Són centenars de cales a on trobar una ombra per a fer niu, són arrapons entre les roques, són gats sestejant absents del món en l'església, són carrers sense asfaltar, són ruïnes i pàtria eixuta d'uns quants mariners vells que fumen assossegats veent anar-se'n l'últim ferry el dumenge a boqueta nit.

Tabarca també és adeu. Retindre-la és una quimera. Romandre també. I no obstant qui la despulla, ya la té sempre present, entre curves torrefactes de cos calent i cansat de bussejar, en fer l'amor, de per vida, present. Adeu Tabarca. Mai vaig ni ensomiar que et sentiria tan plena —i gens plana—, que et faria l'amor tan dilatadament.