Illa de Xàtiva.

Vos sona la Terra del Fòc? Segur que sí. Puix eixe territori inhòspit de La Patagònia argentina es nomenava Illa de Xàtiva. Aixina la batejà el cosmógraf xativí Diego Ramírez de Arellano en 1620, després d'una exitosa expedició. I aixina es digué fins a… 1707. Ya podeu imaginar quin malcarat, ínclit i malnaixcut monarca li llevà el nom. El que esteu imaginant: Felip V. El qui socarrà Xàtiva i unes atres viles; passà a gavinet a milers de valencians; prohibí l'us de la llengua valenciana; derogà els Furs, obligant als valencians a regir-se per les lleis castellanes; ordenà picar els escuts coronats que engalaven edificis i murs i representaven la sobirania valenciana; el qui tancà la Senyera en un arcó de sèt claus per a que el poble l'oblidara com a símbol de llibertat… El més preclar estratega de la desaparició dels valencians del mapa. Creà bona escola.

Tot açò tan interessant de l'Illa de Xàtiva ens ho desvela Alfons García en un magnífic reportage que hui publica Levante-EMV. Llegir ací.

Potser vos cride l'atenció que destaque açò i no diga res de l'escàndal d'Orange Market. Sincerament —i per fer-ho curt— estic més que fart —com comentava el dumenge en Libèlula i Invisible a l'ombra de l'olivera de la Plaça del Dr. Collado— de que la nostra prensa —tota, sense excepció, incloent-ne a l'espanyola— jugue a desvelar de tant en tant algun escàndal i a callar constantment tantes atres coses, fent-nos ballar a un ritme que aquells que tenim una mínima mirada crítica cap al nostre entorn no podem —ni volem— entendre ni perdonar.

Afortunadament, sempre nos quedaran blogs com el de Tur, en totes les llimitacions que impon l'altruisme, i no obstant en totes les ventages del seu ferm compromís per desvelar-nos tantes coses que uns atres callen.

Ilustre al costat en Mundo del fin del Mundo de Luis Sepúlveda, una espècie d'entremés fàcil i agradós de llegir. Lliteràriament no és per a tirar coets, pero ningú com Sepúlveda ha retratat en negre sobre blanc aquella part del planeta. Be, deixant a banda, a Alfred Lansing, i la seua La prisión blanca, l'història ficcionada de l'odissea d'Ernest Shackleton i la millor novela d'aventures que he llegit mai i que, increiblement, fa anys que està exahurida en edició castellana (durant la settimana fiorentina vaig comprar l'edició italiana; algun canalla té en la seua biblioteca la meua edició en espanyol i calla com una puta).