Hi ha afectes i complicitats que romanen inalterables al pas del temps i inclús a la distància. Constatar-ho és emotiu i et recorda que quan vius les coses en intensitat no estàs fent fòcs d'artifici, que escrius la vida —la teua vida i la dels que t'envolten— en traç ferm i que és precís que les coses deixen una impronta. I ademés t'ajuda a discernir lo substancial de lo efímer.
Hi ha voltes que la distància és l'oblit i llavors succeix just al contrari.
També juguen la casualitat i les circumstàncies. A vegades elles són les encarregades de destriar-te qué és accesori i qué no ho és.
I la voluntat, clar. La voluntat és fonamental en quasi tot i també en els afectes i les complicitats.
A sovint no és senzill que persones a les que vols et vixquen en la diàspora. Per això és tan emotiu constatar que hi ha afectes i complicitats que romanen inalterables. D'una forma absolutament natural i fluida.
2 commenti:
La complicidad es absolutamente necesaria para el afecto, una cosa sin la otra no tiene sentido.
Con voluntad no existe la distancia, estoy de acuerdo.
La distancia no la marca la distancia física sino la afectiva o emocional, puedo estar ahora mismo a 500 Km de mi Graná queridita y tenerla a la vez tan cerca...completamente de acuerdo con usté y la Morena, claro.
Saluditos POP con chuiks ffffffffff (así suena el ventilador que tengo a mi vera, ya ven, en otoño...)
Posta un commento